El cervell humà està programat per buscar control i estabilitat. Sempre tendeix a buscar l'homeòstasis.
Quan alguna cosa s'escapa d'aquest control —una pèrdua, una malaltia d'algú estimat—, s'activa una resposta de malestar que sovint inclou afectacions biològiques com l'activació del sistema nerviós simpàtic, entre d'altres.
Des del meu punt de vista, una de les coses que ens fa més mal quan ho treballem a teràpia és arribar a la conclusió que el benestar no depèn de controlar-ho tot, sinó de com interpretem i que fem amb allò que no podem controlar.
L'acceptació no és passivitat. És una estratègia adaptativa en aquelles situacions en què no hi ha espai per al canvi, no és possible, no és real.
Davan d'allò inevitable, podem fer un procés per aprendre a conviure-hi (ep! ningú està dient que sigui fàcil però si necessari).
